NOTA: Aunque recibiré con los brazos abiertos a cualquier nuevo visitante, especialmente en lo que concierne a los proyectos de Vaho de la Bruma, nótese que este blog permanece enterrado desde Julio de 2013, tras un año de deterioro progresivo y otro de notable silencio (cf. Recapitulación). El Fénix que de estas cenizas quizá nacerá, en Scribd, si es el caso, lo hará.
Derechos: la imagen de cabecera pertenece a Platinum FMD, mientras que la del fondo es de ¿Eric Sin (Depthcore)?

sábado, 15 de mayo de 2010

Comentario de filosofía sobre Hume (9)

Contexto: clase de 2º de bachillerato. El comentario de texto con mayor puntuación del trimestre hace media con el examen. Conclusión: haciendo 3 comentarios de 10 puntos se aprueba el curso sin la necesidad de hacer exámenes, al menos en teoría. Pese a ello, la mayor parte de la clase suspende filosofía en el primer asalto. Conclusión: la clase de 2º de bachillerato no sabe analizar un texto o la profesora es muy exigente (me decanto por lo primero). Por este motivo un comentario de texto valorado con un 9 parece ser un pequeño tesoro, razón por la cual lo cuelgo aquí de referencia, como paradigma al análisis de textos filosóficos de pequeño calado-para estudios más profundos, repito: esto no es un trabajo universitario-.

Por otra parte, el comentario sirve a su vez de anexo al relato "Hume y las llaves de la libertad", ya que explica las teorías de este brillante autor. De hecho, el relato se basa en este comentario y examina detenidamente las conclusiones que se exponen en la opinión personal del mismo.


Text

"De tot allò que s’ha dit, el lector percebrà fàcilment que la filosofia inclosa en aquest llibre és molt escèptica (20), i tendeix a donar-nos una noció de les imperfeccions i límits estrets de l’enteniment humà. Gairebé tot raonament humà es redueix aquí a l’experiència, i la creença que l’acompanya hi és explicada per cap més raó que un sentiment peculiar o una concepció vívida produïda per l’hàbit. Però això no ho és tot: quan creiem en una cosa qualsevol d’existència externa, o suposem que un objecte existeix un moment després d’haver-lo percebut, aquesta creença no és res més que un sentiment del mateix tipus."



Abstract, David Hume

1)Tema
En aquest fragment de l'Abstract del Tractat de la naturalesa humana de David Hume, es reconeix que la seva filosofia és molt escèptica, degut principalment a la critica al principi de causalitat que ha posat en dubte tots els coneixements basats en l'experiència ja que es fonamenten en el principi de causalitat, mecanisme purament psicològic i fal·laç. És a dir, dubta de les veritats de fet, basades en l'experiència. Per aquest motiu el coneixement humà esdevé imperfecte i limitat, per tal com amb el seu criteri de veritat empirista, que redueix tots els nostres coneixements verdaders als basats i comprovables en l'experiència, no podem mai conèixer la veritat. D'aquesta manera, tots els nostres coneixements són només creences reafirmades pel costum. Finalment aplica la seva critica al mon, la percepció del qual no implica la seva existència, concepció que és només una creença.



2)Vocabulari

- Escepticisme: filosofia que considera que no podem tenir coneixement verdader de res, només creences i impressions, (degut a que no podem assenyalar la impressió de totes nostres idees i a la crítica al principi de causalitat..)

-Creença: tot allò no comprovable en l'experiència o que es basa en el fal·laç principi de causalitat.



3)Anàlisis



Textualment, Hume exposa que "De tot allò que s’ha dit, el lector percebrà fàcilment que la filosofia inclosa en aquest llibre és molt escèptica". Per comprendre fins a quin punt té raó, és necessari examinar la seva crítica al principi de causalitat. Però per comprendre-la hem de conèixer les bases de l'empirisme, el seu criteri de veritat.
Aquest corrent filosòfic, com a contrapunt als racionalistes, reivindica el coneixement sensible a traves dels sentits, els quals són indubtables, els que ens proporcionen la veritat, en contra del coneixement racional limitat a la matemàtica, proposant com a model científic de la seva filosofia la física. D'aquesta manera, podem dir que l'experiència és l'origen i el límit del nostre coneixement verdader, de manera que no podem conèixer res abans de tenir experiència, és a dir, abans de néixer, negant les idees innates. En néixer som "tabula rasa", ment capaç però buida, per tal com encara no hem tingut experiència. En paraules de Bacon Nihil est in intellectu quod non prius fuerit in sensu (res hi ha a en l' intel·lecte que primer no estigues en els sentits).De la mateixa manera, si el límit del nostre coneixement són els sentits, tot allò que va més enllà de l'experiència, més enllà de la física, és a dir, la metafísica, és fals. La teologia, la literatura, la ciència-ficció i demés disciplines que van més enllà de l'experiència, com la metafísica, no són considerades coneixement verdader e indubtable. L'única excepció és la matemàtica. Aquest argument constitueix la primera però no principal raó per considerar la seva filosofia escèptica. Així doncs, podem definir el seu criteri de veritat afirmant que una idea és verdadera si prové de l'experiència i és comprovable en l'experiència. És la natura, l'experiència, la que determina la veritat, no jo. En paraules de Hume, "Gairebé tot raonament[o coneixement] humà es redueix aquí a l’experiència", expressant el criteri de veritat empirista.
Per comprendre encara millor l'empirisme, ens ajudaria classificar i definir els diferents tipus de coneixement. Aquests són les relacions d'idees o veritats de raó, independents de l'experiència per tal com es sustenten en la raó, i les qüestions o veritats de fet, dependents de l'experiència per tal com es fonamenten en el coneixement a traves dels sentits. Són, aleshores, coneixements amb característiques oposades. Per tant, el criteri empirista és basa en veritats de fet, mentre que la matemàtica es basa en les veritats de raó. Les veritats de fet provenen de l'experiència i per tant es capten per intuïcions sensibles(impressions), per acció dels sentits. Les veritats de fet, a més, no són mai evidents o veritats absolutes, sinó que són una qüestió de probabilitat. Per exemple, "dema pot ploure o no"; pots pintar un triangle verd, vermell, etc.; pots viure o morir. Res és segur, tot és probable i contingent, depèn del que determinen els sentits en aquell moment, de manera que les veritats de fet admeten contradicció, per tal com el contrari és possible (pot ploure o no ploure, però el fet de ploure no és contrari al de no ploure, és a dir, no hi ha demostracions que asseverin que sempre ha de ploure o no, no hi ha constants universals, veritats absolutes, tot és possible). Aquest és un segon argument, però no el principal per considerar la seva filosofia escèptica, per tal com les veritats de raó, infalibles, pertanyen només a la matemàtica; res és segur al món. Finalment, ens interessa de les veritats de fet que es fonamenten en el principi de raó suficient o principi de causalitat, el qual Hume crítica, de manera que també crítica la veracitat de tots els nostres coneixements, negant la nostre capacitat de conèixer la veritat. En aquest sentit Hume diu "[la seva filosofia] tendeix a donar-nos una noció de les imperfeccions i límits estrets de l’enteniment[o coneixement] humà."
***
La seva crítica al principi de causalitat té dos vessants. La crítica a priori, abans de l'experiència i per tant que crítica les prediccions del futur; i la crítica a posteriori (desprès de l'experiència) i que per tant crítica el coneixement passat.
La primera crítica considera que tot i les múltiples experiències que hem tingut d'un fet en el passat, per exemple, de que el foc crema, de que una causa (foc) produeix un efecte (cremada), no podem assegurar que sempre sigui així. Aquesta crítica és molt coherent amb el seu criteri per tal com només coneixem el que hem experimentat i per tant res es pot saber abans de experimentar. Que el foc cremi només és una probabilitat. Un fet no és una predicció, el futur és incert, i les experiències i coneixements passats no són traslladables al futur. En aquest sentit cal recordar que les veritats de fet admeten contradicció, tot és possible per tal com és concebible, de manera que el foc no te perquè crema. Un argument a favor d'això és que les relacions causa-efecte no són bijectives o biunívoques, és a dir, que una causa sempre fa un efecte, sinó que poden ser exhaustives o injectives, és a dir, una causa pot originar diferents efectes o diferents causes poden originar un efecte. Per exemple, no tots els fumadors desenvolupen càncer ni tots els càncers de pulmó són deguts al tabac. Així doncs les relacions causals no són traslladables cap al futur.
La segona crítica considera que no hi ha a la natura cap relació de causalitat que puguem percebre, cap connexió causal necessària, sinó que només es tracta d'una seqüència temporal dels fets. Si ho examinem més atentament, per exemple, en el cas del foc, només percebem una contigüitat en l'espai i en el temps, per tal com el foc i la mà són al mateix lloc en el mateix moment; una prioritat temporal o conjunció, és a dir, primer toquem el foc i desprès ens cremem, primer A i desprès B; i una conjunció constant, és a dir, que sempre succeeix igual, sempre que m'acosto al foc em cremo, sempre que A, desprès B. Però això no demostra que sempre hagi de ser així, són només proves circumstancials, però no una prova substancial; és una seqüència temporal, no una connexió causal necessària. Així doncs, qualifica el principi de causalitat com una relació d'associació d'idees (com la contigüitat espai-temporal o la semblança) purament psicològica. Nosaltres dèiem que les proves circumstancials són suficients i considerem una connexió causal necessària on no la hi ha. És un plus de credibilitat que afegim nosaltres, no la natura, sinó la nostra ment, perquè ha succeït sempre així; és una qüestió de costum i hàbit, de rutina. Per tant, si el coneixement adquirit mitjançant el principi de causalitat és suposadament verdader degut a una qüestió psicològica de costum, però no ens proporciona realment fiabilitat i coneixement verdader, aleshores són només creences. En paraules de Hume, "Gairebé tot raonament[o coneixement] humà es redueix [...], a la creença que l’acompanya hi és explicada per cap més raó que un sentiment peculiar o una concepció vívida produïda per l’hàbit.", és a dir, el costum de percebre sempre la mateixa seqüència temporal ens fa creure que hi ha quelcom més, és a dir, una connexió causal necessària, un coneixement verdader e indubtable. Ara potser s'entén millor a què es refereix Hume quan diu que el nostre enteniment o coneixement és imperfecte i limitat, per tal com es basa en lleis psicològiques que "tergiversen" la realitat i ens fan creure coses que no tenen perquè ser així. També ara, amb la seva revolucionaria crítica, es compren millor perquè és tan escèptica la seva filosofia.
***
D'aquesta manera la crítica al principi de causalitat esdevé un arma per desconfiar de tots els nostres coneixements si s'aplica adequadament com encara s'ha de fer; "però això no ho és tot" escriu Hume. Per poder-la aplicar al coneixement del mon, hem de examinar primer la classificació de les percepcions de Hume.
Hume considera que tots els nostres coneixements són percepcions i aquesta les classifica en impressions, vives i fortes, mentre que les idees són pàl·lides i dèbils. Així doncs, les impressions són les intuïcions sensibles, allò que capten els sentits i les idees són el record posterior d'aquesta impressió. D'aquesta manera s'estableix una relació de causa-efecte entre la impressió i la idea. Anàlogament, es pot establir una relació de causa-efecte entre un objecte i la impressió d'un objecte. Així doncs, de la mateixa manera que hi ha idees sense impressions, com per exemple Déu, ànima, centaures, nereides,etc, podem tenir impressions d'objectes sense que aquests existeixin. La relació que s'estableix entre l'objecte i la seva impressió és la mateixa que s'estableix entre el foc i la cremada, entre la impressió i la idea, pura creença, mera seqüència temporal i no connexió causal necessària, per tal com el principi de causalitat és un mecanisme psicològic. D'aquesta manera, la impressió (provinent de qualsevol sentit) d'un objecte no demostra l'existència física d'aquest objecte. Una altra manera de visualitzar-lo és preguntant-me l'origen o causa de les meves impressions o efectes. Clarament s'estableix una relació causal inexistent, críticat el principi de causalitat per Hume. Amb les seves paraules "quan creiem en una cosa qualsevol d’existència externa, o suposem que un objecte existeix un moment després d’haver-lo percebut, aquesta creença no és res més que un sentiment del mateix tipus", és a dir, quan suposem l'existència d'un objecte("quan creiem en una cosa qualsevol d’existència externa, o suposem que un objecte existeix") que percebem("un moment després d’haver-lo percebut") estem establint una relació causal inexistent i per tant entrem en el mon de la creença ("aquesta creença no és res més que un sentiment del mateix tipus"). Amb aquests arguments, Hume s'endinsa en un "fenomenisme" extrem que considera només cert el que ell sent, indiferentment de l'origen d'aquestes percepcions, per tal com posa en dubte l'existència del món.



4)Relació: Descartes, Hume i Deu

Analitzem ara les proves de l'existència de Deu de Descartes i les refutacions corresponents de Hume.

La prova a priori, és a dir, que no es basa en l'experiència, prové dels arguments de Sant Anselm, que Descartes millora afegint una analogia amb les matemàtiques. És una prova lògica, racional. Per comprendre ambdues visions (Descartes i Hume) recordem que les veritats de fet es basen en judicis sintètics on el predicat no inclou el subjecte, sinó que s'afegeix informació no implícita en el subjecte. Per exemple, el triangle és vermell, la camisa és gran, etc. ja que els triangles es poden pintar de diferents colors i les camises tenir diferents grandàries, és a dir, no hi ha una relació biunívoca per tal com aquestes propietats no formen necessariament part del subjecte. En canvi, les veritat de raó, de caràcter logicomatematic, es basen en judicis analítics, on el predicat inclou el subjecte, de manera que s'estableix una relació biunívoca necessària, per tal com la propietat del subjecte és inherent en el subjecte. Per exemple, el triangle té tres angles que sumen 180º és un predicat que inclou el subjecte per tal com no pot existir cap triangle que no compleixi aquesta propietat, almenys en un cas particular dels infinits espais de Rienman, en geometria euclideana. El fet que parlem d'un cas particular no invalida la proposició per tal com es podria generalitzar, però aleshores la definició no seria tan evident per a la majoria dels humans i l'argument de Descartes no seria tan clar; d'altra banda, a la seva època tampoc es coneixien aquests conceptes. Així doncs, Descartes considera primer alguns axiomes indubtables en geometria euclidiana, per tal com són molt visuals i evidents, i observa que aquestes veritats o definicions no afecten a l'existència d'aquests. Tornant a l'exemple anterior, el triangle té tres angles que sumen 180º és un veritat clara i distinta, evident, indubtable. Però la definició de triangle no afecta a la seva existència. Anàlogament, Descartes defineix el concepte de Deu, que el considera l'Esser Perfecte. Si és perfecte té totes les perfeccions i com l'existència és una perfecció segons Descartes, aleshores Deu existeix. En ambdues casos, en la definició del subjecte esta la seva propietat. D'aquesta manera compara les proves teològiques amb les geomètriques, per tal com la geometria és evident.

Descartes aprofita l'evidencia de la matemàtica per aportar evidencia a la teologia, però Hume considera que això no es pot fer. Recordem que Hume basa el seu coneixement en veritats de fet i reserva les veritats de raó només a la matemàtica. Però els arguments de les veritats de raó no són traslladables a la metafísica ni la teologia ni res no comprovable en l'experiència, per tal com l'experiència és el límit del nostre coneixement, atenent al seu criteri. L'única excepció és la matemàtica. Per tant es conclou que els seus arguments són incorrectes.

La prova a posteriori, és a dir, que es basa en l'experiència, prové dels arguments de Sant Tomàs d'Aquino. Descartes considera la seva existència i es pregunta quin és el seu origen. El meu origen o causa son els meus pares. De la mateixa manera, l'origen dels meus pares son els seus pares i així successivament. Però aquest procés no es pot reiterar infinitament per dues raons. Primer, per una qüestió psicològica segons Aquino, per tal com és una resposta que no satisfà, que no explica l'origen últim ja que nosaltres volem, psicològicament, que tot tingui final i principi. Segon, perquè aquesta causa última no és tan sols aquella que m'ha produït sinó que és la que em conserva ara mateix, segons Descartes, de manera que ja prova la seva existencia. Així doncs, és necessari tallar en algun punt les quasi infinites reiteracions, i aquest punt es el primer humà. Adam no es va autoengendrar perquè si ho hagués fet s'hauria engendrat perfecte. Aleshores ha estat engendrat per un Esser Suprem que s'hagués autoengendrat i per tant fos perfecte, es a dir, per Deu.

Si ens fixem atentament en el seu argument podem observar que utilitza el principi de causalitat per tal com els pares son la causa d'un efecte, el seu fill. I aquesta relació causal necessària que suposa Descartes, quan en realitat es tracta d'una mera creença com estableix Hume amb la seva critica al principi de causalitat, no l'utilitza una vegada, sinó una infinitat de cops de manera sistemàtica, invalidant el seu argument. A més, potser hem tingut experiència empírica de l'origen del nostre fill, però no de les infinites relacions causals que estableix Descartes, dels infinits fills humans fins a arribar al primer humà. Però encara és més agosarada l'ultima relació causal que estableix Descartes, per tal com afirma que Deu, un Esser immaterial, es la causa d'un efecte material, Adam. Per tant es conclou que els seus arguments són incorrectes.

Per entendre la prova pròpiament cartesiana hem de recordar la classificació de les idees segons Descartes, que es basa en el seu origen. Les nostres idees poden provenir del mon (adventícies), de mi (factícies) o de naixement (innates). Aleshores Descartes es pregunta per l'origen de l'idea de Deu, es pregunta quina classe de idea és.

Primer examina la possibilitat de que sigui adventícia, però conclou que no ho pot ser perquè el món exterior a ell és imperfecte i contingent i per tant no hi ha res infinit, res que s'assembli a l'idea de Deu. És una qüestió de semblança, un dels mecanisme d'associació d'idees segons Hume. Com que res al món s'assembla a l'idea de Deu, l'idea de Deu no pot provenir del mon.

Desprès examina la possibilitat de que sigui adventícia, però conclou que no ho pot ser perquè els humans som massa imperfectes i limitats per poder inventar-nos e imaginar l'idea d'un Esser perfecte, d'una res infinita, de Deu. Som incapaços d'imaginar-ho perquè som una res extensa, quelcom limitat i desproporcionadament inferior a l'idea de Deu. És una qüestió de proporció, de semblança entre perfeccions. Descartes considera que una causa és igual o més perfecte que un efecte, i els humans som menys perfectes que l'idea de Deu i per tant no podem ser la causa d'un efecte superior a nosaltres, com l'idea de Deu.

Així doncs, l'idea de Deu no prové de nosaltres ni del mon, sinó que es una idea inherent en nosaltres des de que naixem, es una idea innata. Però aleshores Descartes es pregunta perquè té aquesta idea, d'on prové, qui se l'ha donat al néixer. L'única possible resposta és Deu per tal com només Ell, l'Esser perfecte, és capaç de concebre quelcom perfecte i per tant de donar-nos aquesta idea. Ell si que és semblant i proporcionat amb l'idea de perfecció per tal com Ell ho és. Per tant Deu existeix, ja que sinó no podríem concebre l'idea de perfecció, de res infinita, de Deu.

Hume observa que Descartes estableix una relació causal necessària entre Deu i l'idea de Deu on només hi ha creença. De la mateixa manera que una impressió es la causa d'un efecte o idea, Descartes suposa que Deu es la causa de l'idea de Deu, establint una relació de causa-efecte, de "subjecte"-idea, de Deu i idea de Deu. I com les relacions causals son només una creença, l'argument cartesià a perdut tota validesa. A més, atenent al criteri de veritat empirista, Hume nega l'existència de idees innates, per tal com l'experiència es l'origen del nostre coneixement, i per tant abans de tenir experiència, abans de néixer, no tenim coneixements, no tenim idees innates.

D'altra banda, si apliquem directament el criteri empirista a Deu, com que Deu no es experimentable ni comprovable empíricament, l'existència de Deu no es un coneixement verdader. Així doncs, Deu pot ser una mera creença (Hume); un nom, una idea o definició sense cap realitat al darrere (nominalisme d'Occam);o una idea problemàtica (Kant), que no es pot provar ni desmentir.



5)Opinió: Paradoxa i preferència

Descartes parteix del dubte universal i l'escepticisme, i a partir d'aquí intenta refer tota la filosofia de nou. Hume fa un anàlisis profund de l'origen del nostre coneixement amb la seva critica al principi de causalitat, i com a conclusió arriba al escepticisme del qual parteix Descartes, amb el problema que ell no pot al·legar l'existència d'un Deu garant que doni veracitat als seus coneixements per tal com a negat l'idea de Deu, considerant-la una mera creença. Tot i que Descartes també dona raons per dubtar de tot, considero que aquestes raons son dèbils comparades amb la contundent i revolucionaria critica al principi de causalitat. Considerem-ho detingudament: Descartes dubta dels sentits simplement pel fet de que l'han enganyat algun cop, però no examina com s'ha produït aquest engany, cosa que si que fa Hume. Un segon motiu de dubte és que dormim, però la dificultat de distingir la vigília del son no és tan gran com sembla: existeixen somnis lúcids, tests de realitat i senyals de somnis. De fet existeixen estudis científics i mètodes que faciliten a la gent a tenir somnis lúcids i per tant distingir fàcilment la vigília del somni. Pel que fa als motius de dubte de la raó, el Geni Maligne, com el mateix Descartes indica, es una hipòtesi hiperbòlica, poc probable, i que no és experimentable, i per tant ni es pot provar ni desmentir, igual que Deu, tot i que pel criteri empirista és fàcilment negable per tal com no son comprovables en l'experiència. Així doncs, considero que el dubte metòdic i universal cartesià és en certa manera gratuït, tot i que reconec que és interessant, inclús divertit per el seu caràcter exagerat que posa en dubte l'indubtable pels empiristes, la validesa de les matemàtiques.

En canvi Hume treu un pilar als fonaments dels nostres coneixements i ho destrueix tot. Amb la seva critica al principi de causalitat posa en dubta tot, menys la matemàtica i les veritats de raó. La seva critica pot englobar perfectament els dos primers motius de dubte de Descartes, per tal com no sap si el que sent prové del mon, del somni o inclús dels enganys d'un Geni Maligne, tot i que amb la seva critica no posa en dubte la matemàtica, el qual resulta irònic i divertit: els empiristes, que reivindiquen el coneixement a traves dels sentits han de reconèixer que aquests no els transmeten cap coneixement verdader, més enllà de que ells senten impressions, mentre han d'admetre que les veritats de raó pròpies de les matemàtiques són indubtables.

Tot i que reivindico el coneixement a traves de la raó, he de reconèixer que estic més d'acord amb les conclusions de Hume, (fins i tot la negació de l'identitat personal, que em sembla la més irònica i divertida per tal com ningú dubta de la seva existència, tot i que la negació del mon fa possible la concepció de totes les fantasies possibles tan veraces com la realitat que jo percebo), a resultes d'unes raons solides com es la seva critica al principi de causalitat i les seves aplicacions, que no de les conclusions de Descartes que elucubren sobre Deu, Geni Maligne i animes, amb arguments, en alguns casos, fal·laços, tot i que el seu mètode es lloable. A més, en contra de Descartes, hem sembla, vist que els seus dubtes no els considero massa reals, que comet un error de prevenció excessiva, sense arribar a buscar com Hume, les causes ultimes d'aquest dubte universal, irònicament.

Així doncs, en el meu amor gairebé misantròpic per rebaixar el narcisisme de l'humanitat que creu que sap molt quan no sap res; per tal d'escarmentar-nos, de donar-nos una lliçó d'humilitat, i donar un suport més sòlid a les meves fantasies, jo proposaria ajuntar tots els dubtes i negar Deu, ajuntar el Geni Maligne amb la critica al principi de causalitat i sospitar de tot (fins i tot de la meva estimada matemàtica), creure en tot, creure en Schopenhauer: "tot es possible", la voluntat ho es tot. Somniar fins on pugui. L'infinit es el meu límit.

1 comentario:

  1. Perfecto comentario de texto. Espero que me sea de gran ayuda para entender la Teoría de Hume y sacar buena nota en el examen que me espera.
    Muchas gracias!

    ResponderEliminar

El pudor es un estigma social: descuartizame, y mis manos resquebrajadas te aplaudirn.